Jo no pensava ni penso com ell; m'inclino a creure que una mena d'alè diví, la rel de la nostra vida, no s'extingeix del tot al regne de les ombres. I, en part per treure Càrmides de la seva desolació, en part pensant que hi ha d'haver alguna veritat en el nostre culte als difunts, vaig insistir per fer junts el viatge al Santuari de les Ombres, un del més famosos de tot Grècia. Si, vaig dir-li, tots dos som joves i podem fer-ho: per què, si no ens esveren els atzars de la navegació, no ens encaminem cap al santuari d'Epir, el famós NACROMANTEIÓN.
No vaig tenir temps, però, ni de marejar-me: calia fer les libacions, la primera de llet amb mel, la segona de vi dolç; finalment d'aigua fresca i pura la darrera. Am l'ajuda del sacerdot, fetes ja les ofrenes rituals, vaig ensalgar-les amb blanca farina mentre ell invocava els morts. Un temor sagrat s'apoderava de la meva ment i em segava una mica les cames, però els meus ulls eren tan goluts com sempre...Els meus llavis cantussejaven invocant l'alè de Sòtades amb una mena de melodia monòtona que em sortia sola, com si una musa trista me la posés a dintre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada