El poeta RAN NAZARIANTZ

Els poetes grans mai no s’han tancat a la sort i a la dissort del seu poble. Un del grans poetes de la nació armènia ha estat RAN NAZARIANTZ i un del seus versos.

És trista cosa morir a l’exili

quan el cor s’absenta per camis deserts.

És trista cosa morir al exili

quan la fugida i la febre us han rendit.

o bé:

Qui ens tornarà les boscúries se Sossiatz

en què els arbres, inflamats, eren, als cims,

talment com núvols fabulosos.

Tenien set, els ramats, i s’abrevaren

en deus i rius que destil·laven sang

Assedegats moriren a la vora de les fonts.

POETA DANIEL VARUJAN (1884 – 1915

Des de la infància Daniel Varujan va patir grans penúries i patiment. Quan era nen, el seu pare havia estat acusat falsament i empresonat a Istanbul, durant el 1896 les massacres turques d'armenis.

Després de l'escola Varujan a Istanbul, va estudiar a Venècia i després a la Universitat de Gant, a Bèlgica, la més antiga i més gran avui a Bèlgica.

Ell va ensenyar, per primera vegada al seu poble natal prop de Sebastià, a continuació, a Istanbul com a director d'una escola armènia.. El seu primer llibre de poemes, El Tremolor, va aparèixer en 1906). Va ser seguit pel cor d'una nació (1909), cançons Paguen (1912), i, després de la seva mort el 1915, les cançons de Pa (1921 La seva obra conté algunes de les imatges més sensuals de la literatura armènia. ... Va ser detingut el 24 d'abril de 1915 i va ser salvatgement torturat fins a la mort ... Maria Àngels Anglada al final del primer capítol declara obertament “per el pare d’Aram , el meu Vahé m’he inspirat en el gran poeta Daniel Varujan.

Amb ploma de canya cantí glòries

-en ofrena a tu, pàtria meva-

l'havia tallada del Bosc dels Platans...

-en ofrena a tu, pàtria antiga-

amb ploma de canya cantí déus pagans:

de la boca de canya en sorgia claror.

Amb ploma de canya cantí enyorances

-en ofrena a vosaltres, armenis desterrats-

era el brot d'una planta estrangera...

-en ofrena a vosaltres, dissortats desterrats-

amb ploma de canya cantí les núvies:

de la boca de canya en sorgia plor.

Amb ploma de canya cantí la sang

-en ofrena a vosaltres, victimes de l'espassa-

havia germinat com un jonc en la cendra...

-en ofrena a vosaltres, víctimes del foc-

amb ploma de canya cantí ferides;

de la boca de de canya en sorgia el meu cor

Amb ploma de canyacantí la casa òrfena

-en ofrena a tu, pare de blancs cabells-

la vaig podar de la nostra font eixuta...

-en ofrena a tu, mare dolorosa-

amb ploma de canya cantí la meva llar:

de la boca de canya en sorgia fum.

I la lluita, la lluita, la lluita cantí

-en ofrena a vosaltres, guerrers armanis-

la meva ploma atià el foc dels cors...

-en ofrena a vosaltres, guerrers valents-

amb ploma de canya cantí la venjança.

de la boca de canya en sorgia foc.

Genocidi armeni

El genocidi armeni fou un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia de l'actual territori de Turquia afectades per l'imperi Otomà entre finals del segle XIX i 1915, especialment durant el règim dels Joves Turcs. És considerat el segon genocidi modern, després de l'extermini dels hereros de Namíbia per part d'Alemanya i el primer en utilitzar un sistema complex de deportació i extermini.
La finalitat que es buscava era l'eliminació física del poble armeni als territoris de Turquia. Es considerava que va haver-hi un milió i mig de morts i un milió més de deportats en el que es coneix com la diàspora armènia. En la actualitat, l'Estat turc no tan sols nega oficialment l'existència històrica del genocidi armeni, sinó que sosté que la població turca va ser la víctima real de les matances per part dels armenis.
El 24 d'abril de 1915, 254 intel·lectuals armenis van ser arrestats a Istambul i van ser deportats a les províncies d'Ayash i Chankirt, on la majoria van ser posterior ment assassinats. Aleshores els arments gairebé no tenien dirigents. Els otomans van destruir els seus defensors tant militars com socials.
El govern tomà que creia que els, armenis volien trair l'imperi a favor de Rúsia, el maig de 1915 va ordenar l'expulsió de tots els armenis d'Àsia Menor i Armènia. L'operació va estar acompanyada de saqueigs, tortures i matances. A mesura que s'evacuaven les viles, sovint el homes eren afusellats immediatament, i les dones i els infants es veien forçats a caminar distàncies il·limitades cap al sud, on sí sobrevivien a les violacions , eren internades en camps de concentració. en aquells camps, el més terrible dels quals, anomenat Deir ez-Zor, es trobava a Siria, els armenis passaven gana, eren colpejats i assassinats per guàrdies, despietats. Tanmateix, de vegades els armenis no eren enviats a als camps de concentració. A Trebisonda, per exemple, se'ls va fer embarcar i a alta mar van ser llançats per la borda al Mar Negre.
El genocidi armeni encara es continuava executant el 1921, quan els kematistes van ser acusats, d'abusar i matar de fam els presoners arments. Malgrat la seva heroica resistència, aproximadament 1.500 armenis van morir en un periodo de 28 anys. Aquesta xifra no inclou el mig milió o més que es van veure contrets a deixar les seves llars i marxar a l'estranger.

LA MAINADA

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegit, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.
El fet de que en el conte "No em dic Laura" de M.A.A. ens diu del Sr. Lluìs Campdelacreu que li havien tancat l'escola, m'ha fet recordar que, de petita, quan a casa dels meus avis arribava una carta que ens portava a mà i amb molt de secret una senyora, a mi em deien que anés a algun lloc, com a casa de la veïna o bé a buscar la llet, i en tornar a casa veia unes cares tristes i que volien amagar alguna cosa. Si preguntava em deien: no passa res, ves a jugar que són coses de grans. El per què? La carta era d'un germà del meu avi, que estava tancat al castell de Figueres per "Roig" i li havien tancat el col·legi que ell i la seva dona dirigien; en patiren les conseqüències tota la família grans i petits. Jo ho vaig saber de gran.

Coses que fèiem per Setmana Santa?
Anar a seguir monuments a les esglésies era una tradició familiar, ja que hi anàvem tots plegats i molt mudats i no sé encara per quina raó es tenia que visitar un número imparell.

Els Dissabte de Glòria tots el nens de l'escala pujàvem al terrat, amb tapadores de cassoles que fèiem servir com de platerets i també alguna matraca, i a veure qui feia més soroll era un motiu d'alegria, (MATRACA, instrument de fusta, de formes diverses emprat antigament per Setmana Santa. El so es produeix fen rodar el cos del instrument a l'entorn de l'eix...)

Les campanes tocaven a Glòria...

Campanes al vol

El repic de les campanes
muntanyes enllà
el repic de les campanes
ens parlen ben clar.
Un dringar ple d'alegria

sols fa que escampar,

un ning-nang tot harmonia
avui i demà.
No escolteu com repica
sense parar?
No os sembla molt bonica
la veu que fa.
Ens espera ben joiosa
que hi vulguem anar
tots plegats i ben mudats
ja hi podem anar.

Anàvem a la Font del Desmai, era la primavera i tots els camps eren verdíssims esquitxats de gallarets ...

LA PRIMAVERA
És la primavera,
amb el seus colors
i les seves flors
els ocells canten.
És la primavera
on el blat, l'ordi i la civada
són una esperança
tendra i ampla com la mar.

L'art de fer sonar la doble flauta;
MÀRSIES.- Geni mític de les fonts i dels rius de l'Àsia Menor. Segons el mite grec, fou un silè (o sàtir o pastor ) que competí amb Apol·lo en l'art de fer sonar la doble flauta. El déu resultà vencedor i, després d'haver lo penjat d'un arbre , l'escorxà; així es complir la maledicció que Atenea havia proferit contra qui recollís la doble flauta. L'art grec ha representat gairebé sempre Màrsies en forma de sàtir. (Miró, Praxi teles). També la pintura ( Zeuxis, fresca de Pompeia) n'ha recollit la llegenda, Al fòrum de Roma i en altres ciutats d'Itàlia existiren estàtues de Màrsies que simbolitza ven la llibertat.

MOSSÈN CINTO VERDAGUER és fill de la Plana de Vic i això va fer feliç a MARIA ÀNGELS ANGLADA perquè gràcies als seus poemes cadascuna de les muntanyes que envolten la Plana, cadascuna de les ermites que esquitxen el paisatge, les flors, els arbres: a tot li va donar sentit poètic, així aquest punt de vista poètic lluny de allunar-la de la realitat, l'acostava a l’escriptora de “No em dic Laura”.

La Plana de Vic - Mossèn Cinto Verdaguer

Oda en alexandrins, de ressons clarament romàntic, on apareixenn el sentiment geogràfic i l'enyorament. El poeta, lluny del seu paradís perdut, com diu ell mateix "l'hermosa vall" i " a bressol de ma infantesa"- confessa als seus amics de l'Esbart que s'enyora, i des del record, idealitza la Plana de Vic. Hi lamenta el distancia ment que el priva de gaudir del paisatge primaverenc de la poesia i de l'amistat i, abatut i resignat es refugia en el plor.
L'Esbart de Vic, el formaren un grup de lletraferits vigatans, amics de Verdaguer, amb qui, des de 1867, acostumaven a celebrar els estius unes trobades poètiques a la font del Desmai.

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

Són els castells de la plana de Vic, en estat ruïnós, que havien de atreure un romàntic com Verdaguer. El de Savassona (Tavèrnoles) limita amb les Guillaries, Apareix documentat l'any 920) pertanyia als vascomtes d'Ossona - Cardona. fou renovat a finals del segle XIX.
El castell d'Oris, al nord de la Plana, és documentat l'any 914 pertanyent als comtes de Barcelona. El castell de Sant Martí de Centelles es troba situat al sud de la Plana i se'n te noticia des de l'any 898.
Sant Jordi de Puigseslloses és un petit serradet del nord-oest de Folgueroles coronat per un antic dolmen prehistòric. ("sepulcres de reis celtes o de llurs déus altar") i per una capella del mateix nom, on Verdaguer cantà la primera missa l'octubre de 1870.
El poeta compara el monestir de Ripoll, aleshores en estat ruïnós, amb l'ocell fènix, un ocell fabulós que, segons la mitologia renaixia de les seves cendres.
l'arbre que us abriga.- Simbòlicament pot tractar-se del desmai que hi havia a la font de la Torre Morgades. "que fou per nosaltres l'Esbart com un símbol romàntic i des d'aleshores, donà nom a la fontana ombrejada per un gran om i uns frescals avellaners.
El monestir romànic de Sant Pere de Casserres en un meandre del riu Ter, avui voltat per l'aigua del pantà de Sau.