El món de Mª Àngels Anglada

Girona m'enamora

Un cop finalitzat el curs que ha estat molt profitós per a mi, no vull marxar de vacances sense acomiadar-me i deixar-vos aquest record. Bon estiu a tothom. Roser

Sandalies d'escuma - Cloenda del llibre

" A la claror d'aquesta flama, com qui entra en un indret fosc amb una torxa encesa".  Hem recordat a Maria Àngels Anglada en aquesta
novel·la que m'ha captivat per tot el seu contingut i perquè la Dolors, ens ha fet veure i esbrinar tots els indrets amb molt entusiasme i fent que la visquéssim pam a pam tota l'obra.
Estat un plaer! Gràcies.
 

Sandalies d'escuma Capítol 8

Aplec a Sant Maurici.

   En cert sentit, però, jo retrobava el, meu avi estimat; a dalt d'el turó, dominant la plana ho hi ha la ermita de Sant Maurici, al costat de les ruïnes del castell de Malavella, el dia de l'Aplec. Els pares que parlaven amb uns coneguts de Sils, d'on ells en venien i d'altres que feien la coneixença llavors. Ell i tota la quitxalla devien jugar a empaitar-se  o bé a pilota amb una pinya, fins a l'hora de la Missa, i que segur que el sermó el deurien de trobar molt llarg i era difícil estar-se quiets. Al sortir ja estava la cobla preparada per tocar sardanes i els balladors per ballar-les; tothom amb les seves espardenyes ja que llavors no es feia servir es pot dir res més, i els nois també amb faixes.

  Ja de més gran un jove gallard, alt i molt ben plantat, simpatic i molt alegre, rodejat de pubilles i ell empaitant-les per fer-les una moixaina i  dir-les una floreta a cau d'orella.

  Fa molts anys, jo era petita i junt amb ell, l'avia, els pares, germa , tiets i cosins vam anar aquest aplec. Va ser un dia inmillorable, i per acabar d'arrodonir-lo es va trobar un billet de 25,-ptas a seures a terra al costat d'un pi, la seva cara de sorpresa amb una mitja rialla  que el caractaritzava. restaran sempre dintre meu. 

Sandàlies d'escuma - Pedraforca

 Semblava un somni   

Fem  una sortida i l’Enric no vol dir-me cap on anem, jo estava segura que a algun indret que hi hagin muntanyes, ja que ell sap molt bé que és una de les coses que més m’agraden i que sempre les trobo d’allò més maques. Després d’una estona de veure molta natura, camps sembrats que ja treuen el nas i roselles que alegren

amb el seu color vermell i molts arbres de tota mena, com els fruiters que cadascú tenia ja la seva flor, a quina més maca. I de cop i volta en un giravolt, davant meu, un cim nevat, una meravella de muntanya, jo no sabia si era una realitat o els meus ulls goluts de voler veure-ho tot, s’ho imaginaven i el meu pensament fugia damunt del cim fent mil i una cabriola. Una realitat: era el nostre “ Pedraforca”

Sandàlies d'escuma - Fulla de roure amb dístic

Ho havia promès a Càrmides: m'havia d'acontentar, ara si, amb el missatge que el sacerdot en fes arribar. Me'l va dir de paraula i me'l va donar, després, escrit, en una fina plaqueta que tenia forma de fulla de roure. Era un bell dístic i sempre més l'he conservat:
        
          Per cantar has nascut,
          dona, i per estimar,
          no s'acoblarend per engendrar,
          una venjadora, els teus pares.

El sol resplendia damunt les branques més altes del roure, mentre ocells invisibles no paraven de cantar. 

Sandàlies d'escuma - Santuari de les Ombres

 Jo no pensava ni penso com ell; m'inclino a creure que una mena d'alè diví, la rel de la nostra vida, no s'extingeix del tot al regne de les ombres. I, en part per treure Càrmides de la seva desolació, en part pensant que hi ha d'haver alguna veritat en el nostre culte als difunts, vaig insistir per fer junts el viatge al Santuari de les Ombres, un del més famosos de tot Grècia. Si, vaig dir-li, tots dos som joves i podem fer-ho: per què, si no ens esveren els atzars de la navegació, no ens encaminem cap al santuari d'Epir, el famós NACROMANTEIÓN.

No vaig tenir temps, però, ni de marejar-me: calia fer les libacions, la primera de llet amb mel, la segona de vi dolç; finalment d'aigua fresca i pura la darrera. Am l'ajuda del sacerdot, fetes ja les ofrenes rituals, vaig ensalgar-les amb blanca farina mentre ell invocava els morts. Un temor sagrat s'apoderava de la meva ment i em segava una mica les cames, però els meus ulls eren tan goluts com sempre...
Els meus llavis cantussejaven invocant l'alè de Sòtades amb una mena de melodia monòtona que em sortia sola, com si una musa trista me la posés a dintre. 

Barcelona

Fa un grapat de dies que estic en aquesta ciutat molt gran Barcelona, la millor que he vist i això que n’he visitat moltes per la meva feina de recerca. Puc assegurar que la conec gairebé pam a pam, ja que la he recorregut  de cap a cap, les Rambles, la Catedral i el claustre, les Esglésies de diferents èpoques, el barri Gòtic, amb els palaus, les Biblioteques i Museus, el Zoo i el Aquàrium, els edifici modernistes, l’eixample i com no les obres d’en Gaudi, molts parcs i jardins que n’hi ha molts i a quin més maco, la platja i el port que es pot anar amb un petit veler i recórrer un bon tros de la costa catalana. Tot això i moltes coses més que seria molt llarg d’anomenar.