Ens trobem a casa de l’Agnès una senyora molt velleta que viu amb la seva família que es compon de la filla, el gendre i dos nets que per ella tots plegats, quan esta bé amb tot el que escau per la seva molt avançada edat, són el millor que pugui haver-hi al món.
Però hi ha estones que el seu fer junt amb els records d’altres temps, s’allunya del present i comença a fer i dir coses que no tenen ni cap ni peus, en aquell moment, per els qui l’envolten.
Pobre Llorenç! (referint-se al seu marit que havia mort ja feia molts anys) que deu de fer en unes terres tant llunyanes i sense ningú que l’estimi al seu costat, sol i rodejat de gent estranya i de ordres que no entén però que ha d’obeir sense poder dir res... Núria, “diu com si tingues a la seva filla petita de 5 anys prop”, portem sisplau la caixeta de la costura que et cosiré els mitjons grocs per posar-te’ls demà per anar a veure els avis. I així un llarg etc.
QUÈ ÉS LA POESIA?
La poesia és un ocell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en el cor trist dels desterrats fills d’Eva.
Los fa record del paradís perdut
on jugava l’amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.
Ella és lo rossinyol d’aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.
No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills de cor
ses ales d’or i sa cançó desplega.
Més per sentir-l’hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll munda,
com sentirà la refilada angèlica?
L’aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena;
lo cel que es mira en la fontana humil
no s’emmiralla en la riuada tèrbola.
De poetes cabdals prou n’hi ha haguts,
cap d’ells la dolça melodia ha apresa,
qui n’arribes a aprendre un refilet,
aquell no fora l’àliga superba.
Mes l’ocellet refila tot voltant,
calàndria de l’empirea primavera
allí dalt entre els núvols d’orient
llença un raig harmonies i s’ensella.
Jo l’he sentida un bell matí de maig,
lo vell matí del maig de ma infantesa;
jo l’he sentida la gentil cançó;
per ço m’és enyorada la terra.
JACINT VERDAGUER
15 de maig 1896
Aires del Montseny (1901)
